Serendipity

De tant en tant, que no sovint, convé mirar cap enrere i veure d’on venim i que hem fet, abans de decidir el que farem en el futur. És allò del “parar y templar” dels antics comentaristes del futbol, quan el futbol era en castellà i en blanc i negre. Aquest símil m’ha sortit de dintre, sense buscar-ho. Ara me’n adono que, veient el que ens està passant per aquí, igual ben aviat aquest exemple de passat que esmentava es fa present. Però no és d’aquesta disbauxa del que vull parlar, tornem al fil d’avui.

Deia que cal mirar enrere però no tot sovint, doncs abusar de mirar el passat suposa risc de melancolia i per tant de bloqueig. En canvi fer-ho en determinants moments, pot donar la perspectiva necessària per tal de no errar amb el proper objectiu. En la meva opinió, aquesta estratègia és útil a nivell personal però també a nivell col·lectiu. No sé si em seguiu. No, encara no m’he tornat boig. Us ben asseguro que vull acabar parlant de trasplantament renal.

En el darrers 10 anys s’ha anat creant una corrent d’opinió sobre el rebuig per anticossos que, com una taca d’oli o, molt millor com una mena de “xapapote”, ha embrutat les consciències dels metges de trasplantament renal. El dogma de Fe actual és que la causa principal de pèrdua dels ronyons trasplantats és el rebuig crònic humoral o mediat per anticossos com a conseqüència de les estratègies de minimització d’immunosupressió. És el problema de les mitges veritats. Només recordar que els principals estudis utilitzats pels predicadors d’aquest dogma o bé inclouen poblacions amb molt elevada freqüència de sensibilització HLA o bé simplement pacients que no es prenen la medicació.

Doncs bé aquest concepte tòxic no es discuteix. No es discuteix malgrat que totes i cada una de les estratègies adreçades a tractar aquest fenomen han fracassat. La idea que es transmet és que fracassen perquè no estratifiquem bé la població, que cal disposar del microscopi molecular, què si els anticossos han de fixar complement, que si tal subtipus d’IgG, que si és massa tard, que si..... Igual simplement fracassen perquè el concepte és erroni. I a més és menys freqüent del que diuen, fet que concorda amb les dificultats de trobar pacients que complexin criteris per a participar en els estudis d’intervenció terapèutica. Però no, es continua retorçant el concepte i buscant fórmules màgiques de predicció o d’estratificació. 

La conseqüència de tot aquest despropòsit no és menor. Actualment els pacients reben molta més càrrega d’immunosupressió per la por al rebuig crònic humoral. Tots són sospitosos de ser altament aloreactius, fins i tot aquells sense anticossos, no és que no en tinguin, sinó que els tenen “amagats”.  I embolica que fa fort. Tot això comença a tenir conseqüències: hi ha alguns registres que ja apunten a què el càncer a superat als problemes cardiovasculars com a primera causa de mort en pacients trasplantats.

De vegades tinc la sensació d’haver-me quedat sol. Miro al voltant i no veig ningú que defensi la “serendipity” en el maneig de la immunosupressió. Fins i tot aquells que m’ho havien ensenyat. De vegades crec que probablement estic desfasat, que tinc aquesta mania innata d’anar contracorrent, que em perd. Però llavors dilluns vaig a la consulta i veig que allò que fèiem i que continuo fent no va gens malament.