Per Què Vaig Voler Ser Nefròleg ?

Òstia ja tinc 50 tacos ! Miro enrere, cap els meus inicis en aquesta especialitat que no coneix ni Cristo, que es diu Nefrologia, i no sé ni per què la vaig triar. El meu professor a la Facultat no és que fos un exemple d’excel·lència en matèria docent. Recordo que dèiem que era tan savi que, clar, no era capaç de transmetre els seus coneixement a uns simples estudiants, alguns d’ells, com era el meu cas, arribats directament des d’una escola pública de poble. Tot i així vaig triar Nefrologia i això que el meu resultat al MIR em permetia triar el que hagués volgut. Cert que m’agradava el repte intel·lectual que suposava entendre l’equilibri àcid-base. Potser m’estimulava també que tots els companys la veiessin com una especialitat difícil. Igual va influir la meva tendència natural a anar contra corrent. Com ara ser de l’Espanyol. La qüestió és que m’hi vaig tirar de cap. Tampoc sé per què vaig escollir per a fer la residència l’Hospital on havia estudiat i no un altre. Potser el tenia idealitzat. Certament la meva experiència com ha estudiant havia estat fantàstica en un hospital jove amb quasi mill llits i on es respirava un ambient fresc i entusiasta. Potser també hi va haver un cert component conservador fruit dels meus orígens escassament cosmopolites, per no dir directament rurals.

I vaig aterrar a un Servei on pràcticament no coneixia a ningú, tret òbviament del Cap d’aquell moment i que m’havia donat classe. La primera trobada formal amb ell es podria definir com a desconcertant per a un “pipiolo” com era jo aleshores. Ho vaig oblidar ràpid, més encara quan vaig comprovar la volatilitat del personatge. I em vaig dedicar a pencar. I a estudiar. I a escoltar. I a observar. Era una esponja. Per sort el Servei comptava amb uns residents brillants i que exigien molt esforç per estar a la seva alçada. També hi havia un staff relativament jove i un àrea que, jo no sabia ni que existia, i que era la part forta del servei, el trasplantament. Allí hi vaig trobar un bon mestre. De tota manera, en aquella època aquesta àrea no era, ni de lluny, lo forta que arribaria a ser partir de la segona meitat dels 90. Hi vam contribuït molts. Cadascú a la seva manera, desenvolupant-mos en camps diferents en un model que podríem qualificar “d’autogestió controlada”. Alguns van canviar d’aires. D’altres s’han jubilat. No es va aconseguir com a resultat d’una planificació estratègica sinó gràcies a una suma de factors, molts d’ells fruit de la casualitat. Probablement el més important va ser que ens trobéssim en aquell moment i en aquell lloc aquell grup de persones. És just reconèixer-ho.

Tornant a agafar el fil de la reflexió arribem al punt on volia. En definitiva vaig acabar desenvolupat-me professionalment en una patologia, el trasplantament, que quan vaig triar Nefrologia no em despertava cap interès. És cert que he mantingut una visió molt integral de l’especialitat i que em permet adaptar-me a les circumstàncies amb certa facilitat.

Tot i que la tria de l’especialitat és important, no cal obsessionar-se. Al final, tot depèn de la competència i esforç personal i de factors absolutament aleatoris com l’entorn i els companys.