Missió Impossible

He esperat fins a la fi del pont per a desfogar-me al davant de la pantalla de l’ordinador amb el meu exercici de catarsis setmanal. El motiu és que vaig arribar calent a divendres i vaig pensar que aquests dies de relax em donarien distància per tal de no desbarrar massa, no fos cas que després toqués penedir-se, que ja començo a estar fins al capdamunt de fer-ho. M’he proposat aconseguir no haver de penedir-me de res durant els propers cent anys.

Efectivament, he pres distància, però malauradament no la suficient com per a no reconèixer la meva decepció respecte al perfil professional actual dels nefròlegs que ens dediquem al trasplantament. És cert que les dades d’activitat són molt bones gràcies a una sana competència entre els diferents equips. També que les dades assistencials són correctes. Però de la mateixa manera cal reconèixer que, majoritàriament, som un col·lectiu de gent on predomina la passivitat i el conformisme, trets que en aboquen a la irrellevància i al messianisme (i no parlo de seguir al crack culer, per l’amor de Déu). La passada setmana la Societat Catalana de Trasplantament va organitzar una sessió excel·lent, amb ponents amb lideratge en el seu camp, per tal de discutir alguns dels temes més importants dels darrers anys. Hom esperaria una sala a petar i un debat ric i constructiu. Res més lluny de la realitat; la sala era mig buida i, fins i tot, no hi havia cap representant de la majoria de les unitats de trasplantament renal. El més trist de tot és que, si la sessió hagués estat patrocinada per alguna entitat privada amb interessos comercials, l’èxit de la convocatòria estaria garantit. Per molt que hi dono voltes sóc incapaç de trobar una explicació que ens deixi en bon lloc.

Sense debat en un àmbit acadèmic és impossible progressar. Aquest debat es produeix a molts nivells que van des del dia a dia al nostre Servei fins a les societats científiques internacionals, passant òbviament per les més locals o nacionals. El que es publica o allò que repeteix el líder de torn, tot i ser importants, no són dogmes de Fe; cal saber-ho llegir i interpretar per a col·locar-ho on toca. La meva sospita és que ni tan sols hi ha debat intern dintre de les nostres unitats i a partir d’aquest punt, s’explica la resta. Ara que hi penso, igual és per això que, tret els quatre de sempre, resulta tan difícil trobar professionals locals capaços d’assumir el repte de revisar un article científic per a una revista top en trasplantament.