Ben a prop de la feina hi havia un edifici antic, d’aquells fets de pedra i, a diferència del que es porta ara, construït sense cap voluntat de poder veure des de dintre el que passa fora. L’edifici solia estar tancat i barrat, però de tant en tant s’obria una porta de fusta massissa per on sortien o entraven uns individus una mica estranys però que transmetien un cert aire de saviesa. Em picava la curiositat saber que hi feien aquelles persones allí dintre. M’imaginava uns savis reunits buscant la manera de fer un món millor transmetent, encara que no sabia com, la seva màgia a la resta. Anava passant el temps fins que un dia em vaig atrevir a picar a la porta. Vaig agafar amb la ma una anella de metall que penjava d’un cap de serp i, amb un gest de pujar i baixar, la vaig colpejar contra una peça també de metall enganxada a la porta. Va petar un soroll metàl·lic ràpidament esmorteix pel gruix de la fusta de la porta. Era un soroll contundent però agradable alhora. Vaig repetir l’acció fins a tres cops sense resposta, així que vaig deixar anar l’anella del picaporta i vaig continuar el meu camí. No ho vaig tornar a intentar. Passava per la vorera del davant de l’edifici i el mirava però sense veure’l. Quan una cosa forma part de la rutina i els sentits no en perceben canvis, el cervell va a la seva i ens permet continuar amb mode “pilot automàtic”.
Fins un dia que alguna cosa no encaixava amb la imatge fotogràfica que tenia enregistrada de l’edifici al meu cervell. Vaig mirar cap a la meva dreta i ho vaig veure. Hi havia la porta mig pam entreoberta. Vaig decidir-me a entrar i vaig cridar “Holaaa” un parell de cops. No es veia ningú i ningú no responia. Des de la zona de l’entrada s’intuïa un passadís amb sis portes a cada banda. Vaig avançar cap allà i, en arribar a la cinquena porta de la meva dreta, vaig veure que era oberta. Vaig entrar a la sala. Era plena de cadires, però no totes eren iguales. Les de la primera fila eren de fusta noble amb el respatller ben alt i ben folrades de cuir. La resta eren cadires normals sense pretensions però còmodes, tret d’una situada a la darrera filera que era de plàstic blanc, com de revetlla o de Festa Major. Em vaig fixar que totes les cadires estaven etiquetades amb el nom del seu propietari. Quan vaig arribar a l’alçada de la cadira de fireta gairebé caic de cul, doncs resulta que portava el meu nom. Mare meva, quina sorpresa. Em vaig seure i resulta que no estava malament, fins i tot diria que era prou confortable. A partir d’aquell dia, quan passava pel davant de l’edifici, la porta era sempre oberta i jo, sense preguntar, repetia la rutina de seure una estona a la meva cadira de plàstic blanc. Em preguntava si aquell seria sempre el meu lloc o bé, si algun dia alguna de les cadires més còmodes, o fins i tot les cadires nobles, portarien el meu nom. Un dia me’n vaig adonar que havien substituït cinc cadires còmodes per deu de fireta, totes amb el seu nom corresponent. Allò començava a ser preocupant doncs hi havia menys cadires còmodes i més potencials aspirants a ocupar-les. La cosa va anar a pitjor, cada dia que passava hi havia menys cadires còmodes. Però ara no sols les reconvertien en cadires de fireta, sinó també amb cadires nobles. Fins que un dia, a la sala ja no va quedar cap cadira còmoda. Les dues primeres fileres eren ara de cadires nobles i la resta de files estaven atapeïdes de cadires de plàstic blanc, algunes ja esgroguides, entre elles la meva. Ara si que estàs ben fotut, vaig pensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada