Confiança

L’altre dia mentre preparava una xerrada sobre recerca per a companys de l’Hospital em preguntava si realment em coneixien, si sabrien quins eren els mèrits, més enllà de ser el President del Comitè de Recerca, que justificaven el que jo, pobret meu, i no qualsevol altre, és dirigís a la resta. Ràpidament vaig arribar a la conclusió que, probablement, no en tindrien ni idea. I, òbviament, em va produir un cert neguit. Quina credibilitat podrien tenir les meves opinions sense estar recolzades per l’experiència i alguns èxits ? Segons la meva manera de veure les coses, cap, sens dubte. Corria, per tant, el risc de rebre l’etiqueta de cantamanyanes. Així que, vaig decidir afegir una primera diapositiva per, abans de res, mostrar alguns dels mèrits i experiències que, més enllà de càrrecs, em permetrien aportar alguna que altra cosa de profit. 

Vaig trobar un cert paral·lelisme entre aquesta situació i la que afrontem cada dia davant els pacients a la consulta. El pacient obre la porta i el primer que sol veure és una persona amb una bata blanca asseguda en un despatx mirant la pantalla d’un ordinador que, amb sort, li encaixarà la ma i es presentarà. La major part de les vegades, el pacient no té cap referència del metge a qui confiarà el seu problema de salut. Posem per cas un pacient que té una malaltia renal crònica avançada i el metge li diu que caldrà fer diàlisi o un trasplantament en menys d’un any. Què fa que el pacient ho accepti com a cert? No sol tenir referències professionals del metge que té al davant. Com sap que no s’erra? Podria ser qüestió d’empatia, d’habilitat de comunicació o simplement un creuament de mirades que transmeti credibilitat. Però, tot i que de ben segur ajuden, aquestes característiques no expliquen el fenomen. En la meva opinió, la explicació rau en la confiança que genera no el metge, que també, sinó principalment el nostre sistema sanitari públic. El pacient sap que, independentment dels professionals concrets que l’atenguin, el sistema li garanteix un resposta adient.  Ho sap i hi confia.  

Que duri. 

Conte sobre cadires i docència universitària

Ben a prop de la feina hi havia un edifici antic, d’aquells fets de pedra i, a diferència del que es porta ara, construït sense cap voluntat de poder veure des de dintre el que passa fora. L’edifici solia estar tancat i barrat, però de tant en tant s’obria una porta de fusta massissa per on sortien o entraven uns individus una mica estranys però que transmetien un cert aire de saviesa. Em picava la curiositat saber que hi feien aquelles persones allí dintre. M’imaginava uns savis reunits buscant la manera de fer un món millor transmetent, encara que no sabia com, la seva màgia a la resta. Anava passant el temps fins que un dia em vaig atrevir a picar a la porta. Vaig agafar amb la ma una anella de metall que penjava d’un cap de serp i, amb un gest de pujar i baixar, la vaig colpejar contra una peça també de metall enganxada a la porta. Va petar un soroll metàl·lic ràpidament esmorteix pel gruix de la fusta de la porta. Era un soroll contundent però agradable alhora. Vaig repetir l’acció fins a tres cops sense resposta, així que vaig deixar anar l’anella del picaporta i vaig continuar el meu camí. No ho vaig tornar a intentar. Passava per la vorera del davant de l’edifici i el mirava però sense veure’l. Quan una cosa forma part de la rutina i els sentits no en perceben canvis, el cervell va a la seva i ens permet continuar amb mode “pilot automàtic”. 

Fins un dia que alguna cosa no encaixava amb la imatge fotogràfica que tenia enregistrada de l’edifici al meu cervell. Vaig mirar cap a la meva dreta i ho vaig veure. Hi havia la porta mig pam entreoberta. Vaig decidir-me a entrar i vaig cridar “Holaaa” un parell de cops. No es veia ningú i ningú no responia. Des de la zona de l’entrada s’intuïa un passadís amb sis portes a cada banda. Vaig avançar cap allà i, en arribar a la cinquena porta de la meva dreta, vaig veure que era oberta. Vaig entrar a la sala. Era plena de cadires, però no totes eren iguales. Les de la primera fila eren de fusta noble amb el respatller ben alt i ben folrades de cuir. La resta eren cadires normals sense pretensions però còmodes, tret d’una situada a la darrera filera que era de plàstic blanc, com de revetlla o de Festa Major. Em vaig fixar que totes les cadires estaven etiquetades amb el nom del seu propietari. Quan vaig arribar a l’alçada de la cadira de fireta gairebé caic de cul, doncs resulta que portava el meu nom. Mare meva, quina sorpresa. Em vaig seure i resulta que no estava malament, fins i tot diria que era prou confortable. A partir d’aquell dia, quan passava pel davant de l’edifici, la porta era sempre oberta i jo, sense preguntar, repetia la rutina de seure una estona a la meva cadira de plàstic blanc. Em preguntava si aquell seria sempre el meu lloc o bé, si algun dia alguna de les cadires més còmodes, o fins i tot les cadires nobles, portarien el meu nom. Un dia me’n vaig adonar que havien substituït cinc cadires còmodes per deu de fireta, totes amb el seu nom corresponent. Allò començava a ser preocupant doncs hi havia menys cadires còmodes i més potencials aspirants a ocupar-les. La cosa va anar a pitjor, cada dia que passava hi havia menys cadires còmodes. Però ara no sols les reconvertien en cadires de fireta, sinó també amb cadires nobles. Fins que un dia, a la sala ja no va quedar cap cadira còmoda. Les dues primeres fileres eren ara de cadires nobles i la resta de files estaven atapeïdes de cadires de plàstic blanc, algunes ja esgroguides, entre elles la meva. Ara si que estàs ben fotut, vaig pensar. 

Temps de canvis a la Nefrologia catalana

Fa uns dies ens vam reunir els nefròlegs catalans a Lleida per a celebrar la nostra reunió anual. El programa científic va ser interessant amb una participació a les sessions millor que altres anys. Però, al meu entendre, el més destacat va succeir a l’Assemblea on es van aprovar canvis molt significatius. Aquest canvis són fruït d’una reflexió reposada i tenen com a objectiu millorar el posicionament actual de la nostra especialitat a Catalunya. (https://nefrociencia.blogspot.com.es/2018/02/prevenir-i-curar.html) .En la meva opinió, aquest posicionament és dolent i molt per sota del pes real de la Nefrologia. El tractament renal substitutiu suposa un 4% de tota la despesa sanitària. A Catalunya el nombre de nous pacients en diàlisi no para de créixer i, el que es més frustrant i sorprenent, no sabem la causa de la insuficiència renal en més del 60% del casos . Malgrat això, per exemple, encara no s’ha dedicat cap Marató de TV3 per tal de conscienciar la població sobre la problemàtica de la malaltia renal crònica i fomentar la recerca per tal de prevenir-la o tractar-la millor (https://nefrociencia.blogspot.com.es/2018/01/el-trasplantament-renal-i-els-oblidats.html). Teniu disponible una enquesta a la nostra pàgina web (http://www.socane.cat) que ens ajudarà a identificar cap a on hem d’enfocar els nostres esforços a partir d’ara. Seria bo que la participació fos significativa. 

En primer lloc la renovació del 50% de la Junta Directiva. Per primera vegada una Junta de la Societat Catalana de Nefrologia té més dones (4) que homes (2) i una edat mitjana per sota dels 45 anys. A més vam aprovar la creació d’una vocalia de residents. Aquest canvis crec que van en la bona direcció i apropen els socis a la presa de decisions. 

També es va decidir que, donades les dificultats per a trobar candidatures, a partir de l’any que ve, la reunió anual la organitzarà la pròpia Junta i que la seu serà Barcelona cada 2 anys, sent la resta altres zones de Catalunya. 

Es va aprovar la nova normativa per als grups de treball de la Societat Catalana de Nefrologia amb l’objectiu de potenciar la seva labor i donar-los força i certa independència econòmica de tercers. 

Durant els propers mesos es constituirà un grup de treball de representats de la Junta i altres professionals motivats, amb la idea de redefinir el rol de la nostra societat i identificar quines haurien de ser les principals accions a desenvolupar durant els propers 2 anys. Em sembla que és un moment prou important per a què tothom s’impliqui, els més grans amb la seva experiència i els més joves amb la seva empenta i expectatives d’un futur professional millor. 

Carpe Diem

Encara que, en la meva modesta opinió, els nefròlegs abusem de la biòpsia renal i molts cops la indiquem per tal de no reconèixer la pròpia ignorància, admeto que la sessió clínico-patològica és, amb diferència, la millor d’entre les moltes que fem al nostre Servei. Vagi des d’aquí el meu agraïment a les nefropatòlogues. És una sessió on el format i els rols no han variat gaire des de fa més de 30 anys; el que ha anat canviant són els propis actors de la funció. Es tracta d’un format molt senzill on normalment un resident exposa un cas clínic, els membres de l’staff l’interpel·len perquè es mulli sobre la orientació diagnòstica (feina de vegades feixuga, per cert) abans de donar pas al patòleg qui, amb tota mena de detall, passarà a descriure les troballes de la biòpsia i, en base a la informació clínica facilitada, proposarà un diagnòstic. Si la cosa és clara, es passa a discutir el pronòstic i els possibles tractaments. Però, tot sovint es plantegen dubtes, és discuteixen les diverses alternatives etiopatogèniques, es demana complementar l’estudi sobre la biòpsia amb tècniques addicionals o, fins i tot, es proposen alternatives diagnòstiques. Fins i tot, d’aquests debats han sorgit algunes hipòtesis dintre del nostre grup que han acabat amb evidències que han millorat el coneixement de la patologia renal.

Quina és la raó de l’èxit d’aquesta sessió? A grans trets hi hauria 2 possibilitats. La primera seria que fossin els actors. Però els actors canvien i l’èxit continua. És possible que els actors hagin estat sempre excel·lents, però hi ha una segona opció que em sembla més probable i que és el format de la sessió. És una performance on assistents i actors són la mateixa cosa, es garanteix la integració de la informació clínica amb la patologia, es fomenta el procés diagnòstic raonat i es permet la discrepància, el debat i fins i tot un puntet de provocació. És una mena d’Àgora per a la discussió i la dialèctica renal. Res a veure amb ser subjectes passius de classes magistrals o clicar el link corresponent. Així què, nois aprofiteu la oportunitat de ser actors i expresseu la vostra opinió.

Missió Impossible

He esperat fins a la fi del pont per a desfogar-me al davant de la pantalla de l’ordinador amb el meu exercici de catarsis setmanal. El motiu és que vaig arribar calent a divendres i vaig pensar que aquests dies de relax em donarien distància per tal de no desbarrar massa, no fos cas que després toqués penedir-se, que ja començo a estar fins al capdamunt de fer-ho. M’he proposat aconseguir no haver de penedir-me de res durant els propers cent anys.

Efectivament, he pres distància, però malauradament no la suficient com per a no reconèixer la meva decepció respecte al perfil professional actual dels nefròlegs que ens dediquem al trasplantament. És cert que les dades d’activitat són molt bones gràcies a una sana competència entre els diferents equips. També que les dades assistencials són correctes. Però de la mateixa manera cal reconèixer que, majoritàriament, som un col·lectiu de gent on predomina la passivitat i el conformisme, trets que en aboquen a la irrellevància i al messianisme (i no parlo de seguir al crack culer, per l’amor de Déu). La passada setmana la Societat Catalana de Trasplantament va organitzar una sessió excel·lent, amb ponents amb lideratge en el seu camp, per tal de discutir alguns dels temes més importants dels darrers anys. Hom esperaria una sala a petar i un debat ric i constructiu. Res més lluny de la realitat; la sala era mig buida i, fins i tot, no hi havia cap representant de la majoria de les unitats de trasplantament renal. El més trist de tot és que, si la sessió hagués estat patrocinada per alguna entitat privada amb interessos comercials, l’èxit de la convocatòria estaria garantit. Per molt que hi dono voltes sóc incapaç de trobar una explicació que ens deixi en bon lloc.

Sense debat en un àmbit acadèmic és impossible progressar. Aquest debat es produeix a molts nivells que van des del dia a dia al nostre Servei fins a les societats científiques internacionals, passant òbviament per les més locals o nacionals. El que es publica o allò que repeteix el líder de torn, tot i ser importants, no són dogmes de Fe; cal saber-ho llegir i interpretar per a col·locar-ho on toca. La meva sospita és que ni tan sols hi ha debat intern dintre de les nostres unitats i a partir d’aquest punt, s’explica la resta. Ara que hi penso, igual és per això que, tret els quatre de sempre, resulta tan difícil trobar professionals locals capaços d’assumir el repte de revisar un article científic per a una revista top en trasplantament. 

Alguna cosa està canviant a la Nefrologia

Estava repassant com havia anat l’elecció de les primeres 700 places del MIR d’enguany i jo diria que alguna cosa està canviant a la Nefrologia. No és que sigui per a tirar coets, però sembla que la nostra especialitat cotitza a l’alça. És tracta d’un bona notícia i cal reconèixer que algunes coses s’estan fent millor de lo que es feien. Dues coses em semblen ara més importants que mai. La primera és continuar sent autocrítics i progressar en la modernització de la docència i pràctica clínica de la Nefrologia. La segona em sembla cabdal i és continuar el la direcció de fer “terrenal” la Nefrologia. Després d’uns anys on la Nefrologia semblava cosa d’erudits capaços d’entendre el que era impossible per a la resta dels mortals, durant els darrers anys hem intentat apropar-la a la realitat de la pràctica clínica d’una manera comprensible. Sembla lògic pensar que sense conèixer i sense entendre una especialitat, aquesta difícilment t’agradarà. I en això estem.

Aquesta qüestió em porta inevitablement a reflexionar sobre com mantenir l’impuls d’una determinada especialitat, àrea de coneixement o un Servei. En la meva opinió, això només s’aconsegueix amb objectius avaluables a termini i amb renovació dels lideratges. El model de “càrrec vitalici” que, siguem sincers, encara perdura als Hospitals i a les Universitats és contraproduent, doncs no garanteix el mantenir el millor rumb col·lectiu per les inevitables derives personals cap a la desmotivació o el narcisisme. La renovació no és una renúncia ni una rendició ni una traïció. La renovació no implica necessàriament el canvi de la persona sinó la revitalització del projecte, encara que lideratges massa llargs en un mateix càrrec no serien recomanables. Renovar després d’haver aconseguit millorar el punt de partida és gratificant, però encara ho és més si decideixes no continuar. Saps segur que ja has tret bona nota a l’examen.