He esperat fins a la fi del pont
per a desfogar-me al davant de la pantalla de l’ordinador amb el meu exercici
de catarsis setmanal. El motiu és que vaig arribar calent a divendres i vaig pensar
que aquests dies de relax em donarien distància per tal de no desbarrar massa,
no fos cas que després toqués penedir-se, que ja començo a estar fins al
capdamunt de fer-ho. M’he proposat aconseguir no haver de penedir-me de res durant
els propers cent anys.
Efectivament, he pres distància,
però malauradament no la suficient com per a no reconèixer la meva decepció
respecte al perfil professional actual dels nefròlegs que ens dediquem al trasplantament.
És cert que les dades d’activitat són molt bones gràcies a una sana competència
entre els diferents equips. També que les dades assistencials són correctes.
Però de la mateixa manera cal reconèixer que, majoritàriament, som un col·lectiu
de gent on predomina la passivitat i el conformisme, trets que en aboquen a la irrellevància
i al messianisme (i no parlo de seguir al crack culer, per l’amor de Déu). La
passada setmana la Societat Catalana de Trasplantament va organitzar una sessió
excel·lent, amb ponents amb lideratge en el seu camp, per tal de discutir
alguns dels temes més importants dels darrers anys. Hom esperaria una sala a
petar i un debat ric i constructiu. Res més lluny de la realitat; la sala era
mig buida i, fins i tot, no hi havia cap representant de la majoria de les
unitats de trasplantament renal. El més trist de tot és que, si la sessió hagués estat patrocinada per alguna entitat privada amb interessos comercials, l’èxit de la
convocatòria estaria garantit. Per molt que hi dono voltes sóc incapaç de
trobar una explicació que ens deixi en bon lloc.
Sense debat en un àmbit acadèmic és
impossible progressar. Aquest debat es produeix a molts nivells que van des del
dia a dia al nostre Servei fins a les societats científiques internacionals, passant òbviament per les més locals o nacionals. El que es publica o allò que repeteix
el líder de torn, tot i ser importants, no són dogmes de Fe; cal saber-ho
llegir i interpretar per a col·locar-ho on toca. La meva sospita és que ni tan
sols hi ha debat intern dintre de les nostres unitats i a partir d’aquest punt,
s’explica la resta. Ara que hi penso, igual és per això que, tret els quatre de
sempre, resulta tan difícil trobar professionals locals capaços d’assumir el
repte de revisar un article científic per a una revista top en trasplantament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada