El trasplantament renal i els oblidats

Aquesta setmana  s’han fet públics els resultats 2017 d’activitat de trasplantament renal a Catalunya i a Espanya. Any rere any anem superant les xifres d’activitat. Concretament a l’Hospital de Bellvitge en realitzat 177 trasplantament renals, el que ens situa con el centre de més activitat de tota Catalunya i el segon de l’Estat.

Sens dubte es tracta d’un model d’èxit i les causes van des de l’enorme solidaritat de la nostra societat fins a un model organitzatiu cohesionat i complementari, sense oblidar la necessària dotació pressupostària per a poder-ho fer possible. Despesa que en cas del trasplantament renal és inversió, doncs el trasplantament implica un gran estalvi econòmic envers altres tècniques de substitució de la funció renal. És un model d’èxit que cal mantenir i protegir d’amenaces, que les hi ha. Potser en parlaré un altre dia.

Però de la mateixa manera que cada any ens felicitem públicament per aquestes dades de trasplantament, ens oblidem del pacients que es troben en diàlisi. Per a ser precisos, no de tots. És ben cert que ens referim als pacient que es troben en llista de trasplantament i ens preocupen. Però, i aquells pacients que per desgràcia no es poden trasplantar i tenen que fer diàlisi la resta de la seva vida? Malauradament són molts: dels pacients en diàlisi 8 de cada 10 no es poden trasplantar, no perquè no hi hagi donants, sinó perquè el seu estat de salut no ho permet. Situació frustrant que consumeix molts recursos sanitaris i que desgasta enormement els pacients i les seves famílies. Fins i tot, ens molts casos la seva expectativa de vida és pitjor que la de molts càncers i no em parlem, són la part oblidada. No exagero. I com a exemple un botó: mentre des de l’any 1992 ja portem 2 maratons de TV3 sobre trasplantaments, encara és l’hora de que em fem una sobre malaltia renal crònica. Els nefròlegs ens ho hauríem de fer mirar.