Gregarisme

Quan era petit tenia un malson que es repetia tot sovint. Consistia en experimentar la sensació, i el que resultava encara pitjor, la visualització de la pèrdua de peces dentàries. Aquella imatge no era un simple reflex de mirall, sinó com vista des de fora: com si jo em vegés a mi mateix sense dents a través dels ulls d’una altra persona. És probable que aquest tipus de somni traduís una preocupació per la imatge, en el sentit més ampli, que el altres  tenien de mi.  Efectivament, els de la meva generació vam rebre una educació on fer-te passar vergonya al davant de tots els teus companys de classe era, probablement, el càstig més temut. El resultat és una tendència cap a la introspecció i la manca d’explicitació de la opinió pròpia davant els altres, sobretot quan aquesta és discordant amb la majoritària. El pastís es rematava amb la cirereta de la resignació cristiana i, vet aquí, ja tenim el prototip de gregari del present.  Aquest gregarisme hi és per tot arreu, en tots els àmbits de la nostra societat i ens afecta en la nostra vida personal i professional.

En el àmbit de la ciència aquest gregarisme explica part dels mals que patim. Els de la nostra generació som la màxima expressió: vam confondre el respecte amb el gregarisme. El resultat és que hem passat de ser “massa joves”  a “massa grans” sense estat entremig. La ciència és just el contrari, la riquesa està en la discrepància raonada des del coneixement. Com hem discrepat poc hem contribuït poc (o per sota de les nostres possibilitats) al progrés. Hem acabat sent més conservadors que els nostres mestres. Adonar-se’n pot resultar dolorós, però és fonamental per a, des de les nostres posicions actuals, contribuir a canviar-ho. No passa res, hi ha formes de teràpia. Per exemple, els que ens agrada el futbol, podem manifestar la nostra discrepància i alliberar la nostra frustració sent de L’Espanyol. Creeu-me, és “mano de Santo”.