El procediment i la raó de ser de la publicació científica

Aquí estic, un altre cop al davant de l’ordinador amb meu exercici maldestre de teràpia setmanal. Avui em ve de gust compartir la meva opinió sobre la publicació en revistes científiques. La meva experiència va des d’autor fins a editor associat d’algunes revistes importants de Nefrologia i de Trasplantament.

En primer lloc, cal reflexionar sobre quina és la raó de ser d’una publicació científica. Quina és la qualitat per a què una observació o una investigació mereixi ser publicada? Segur que tots esteu pensant que sigui interessant. Però, què vol dir interessant? Penso que interessant hauria de voler dir tenir novetat, aportar alguna cosa que no sabíem. Com a regla general crec que una publicació no pot ser interessant sense aportar nou coneixement. Si aquest és l’objectiu, com és possible que cada dia es publiquin milers d’articles científics ? Ai amics, si voleu d’això en parlem un altre dia.

Molt bé, posem-nos es situació. Tinc un article entre mans, amb l’equip ens l’hem currat a base de bé, una feina d’anys, les figures perfectes, l’anglès nivell “native english speaker”, l’abstract repassat mil vegades, a punt de ser enviat a una revista per a passar per sedàs del peer-review. La tria de la revista és ja el primer escull. Habitualment tendim a sobrevalorar la nostra recerca, de la mateixa manera que uns pares en mirar el seu fill trobem que és el més guapo. Estem “a tope” d’autoestima i, per què no, ens atrevim a enviar-lo a un “top journal”, sense problema, que si no el volen “contesten ràpid”. I vaja si contesten ràpid, en pocs dies el mateix “subject editor” sense més històries, ens dona carabasses. I aquella eufòria es converteix en dubte i, si el procés de rebuig es va repetint, el sentiment esdevé frustració i finalment cansament: no saps com treure’t el paper de sobre. Després d’anys d’experiència he après que cal triar molt bé la primera revista, sense fer volar coloms. Una forma pràctica és donar-lo llegir a algú extern, amic de confiança, amb experiència i que ens doni opinió.  

Una vegada el treball arriba a mans de l’editor principal, aquest habitualment el passa a un editor d’àrea (segons les revistes aquesta cadena pot ser de 2 editors, un deputy primer i un associat després) que valora si el treball mereix passar a revisor o bé no reuneix els estàndards mínims de qualitat per a la revista en qüestió. En el cas que l’avaluació tiri endavant, aquest editor buscarà un mínim de 2 revisors experts i, una vegada rebudes les crítiques les integrarà i, amb la seva opinió, elevarà la proposta a l’editor in chief de la revista. Es tracta d’un procediment no remunerat que es basa la honestedat de tots els actors, des dels mateixos autors fins als editors, passant pels revisors. La seva finalitat és garantir la qualitat de les publicacions. Però, en la meva opinió, aquest procediment és insostenible degut al creixement exponencial de la demanda, amb més i més revistes, cadascuna amb molts articles per avaluar. 

Hi ha ja algunes propostes de canvi. La meva passaria per què cada revista tingués uns avaluadors científics propis i remunerats, sense conflictes d’interès i què la seva continuïtat depengués de la qualitat de les seves avaluacions. Sovint ens trobem amb revisors anònims poc motivats, que no es llegeixen el treball amb cura, que fan una avaluació superficial, matussera i amb presses. Si l’objectiu de la publicació de la nostra recerca és donar-la a conèixer als altres, l’alternativa encara és més fàcil: per a difondre-la simplement seria suficient pujar-la a internet, de la mateixa manera que jo pujo els meus comentaris en aquest blog i que la resta del món hi tingui accés i pugui dir la seva. Per a qui estigui interessat això ja existeix, per exemple https://www.preprints.org