Una de les coses que més m’ha cridat
l’atenció durant la meva experiència professional com a nefròleg és el
progressiu conformisme i la manca de debat seriós sobre els temes més o menys
polèmics que van sorgint.
Va, posaré un exemple, que sempre ajuda a
entendre per on vaig. Imaginem una malaltia greu i rara que té una elevada taxa
de recurrència en el trasplantament renal. Estareu d’acord que és un gran
problema. Continuem. Resulta que surt un medicament excel·lent i caríssim per a
tractar la malaltia. Fantàstic. Sens dubte, és un gran avenç. El pobres
pacients que teníem aquesta malaltia ara podran rebre un tractament eficaç que
millora clarament les seves expectatives. Però què passa amb els pacients que
tenen aquesta malaltia i necessiten un trasplantament renal ? Resulta que l’empresa
que fabrica el medicament reuneix un grup d’experts (o KOL de “Key Opinion
Leader”, que sempre queda més “cool”) i d’aquesta reunió en surt un document de
consens o una recomanació, com vulgueu, que es publica a la revista de la
Societat Científica corresponent i que diu que es doni aquest medicament com a
profilaxi (és a dir, per a prevenir la malaltia abans que aparegui). Ara ve
quan us pregunteu com es pot saber si un cas recidivarà o no. Doncs es fàcil,
es fa un estudi genètic que ens donarà una idea. El problema és que no es
tracta d’una predicció gaire acurada, té un marge d’error considerable. La
qüestió és com es pot recomanar donar un tractament per a prevenir una malaltia
que no saps segur si apareixerà? No es millor, esperar a tractar aquells casos
on realment hi ha la recurrència? Doncs bé, aquest tipus de recomanacions no es
qüestionen i, si algú ho fa, no se´l escolta gaire fins que no hi ha la publicació
corresponent. Llavors és quan tothom, fins i tot els KOL, assumeixen com a
propi el nou concepte sense cap tipus de problema. I als fòrums sobre el tema,
els mateixos que recomanaven una cosa, recomanaran la contrària. I l’audiència
aplaudirà amb entusiasme, novament sense qüestionar aquesta “nova veritat”.
Molts cops m’he preguntat quines són les
causes que hi ha al darrera d’aquesta manca de debat científic, al menys en la
meva especialitat. No dic que no n’hi hagi, però, en la meva opinió, és
totalment insuficient. No tinc la resposta, però si que hi ha alguns símptomes
que ens poden servir de pista. Només cal comparar l’assistència d’una reunió
organitzada pels nostres amics de la indústria amb la que trobaríeu si anéssiu
a alguna de les moltes que organitza la vostra societat científica. L’altre dia
comentava a una sessió al meu Hospital que els metges hauríem de tenir
curiositat, coneixement i mètode per afrontar els reptes del futur. Sense cap d’aquestes
característiques es difícil qüestionar i debatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada