És fotut quan no saps sobre que escriure.
T’asseus com cada cap de setmana a la terrassa, mirant el mar, la tassa del
cafè a taula, l’agradable sol del matí enlluernant-te, connectat a Spotify i
amb el gosset, que ja té una edat, estirat al teu costat. I res, no trobes res
que et motivi, que desperti aquell clic que fa brollar del cervell tota una
cascada de sentiments i de coses a dir, que al moment es convertiran en paraules
teclejades a l’ordinador.
Aquesta setmana podria fer una excepció i
passar d’escriure. Podria tancar la tapa del portàtil i anar-me’n al gimnàs,
segur que encara arribaria a la classe de spinning, una bona suada sense
maldecaps em resulta temptadora ara mateix. Però hi ha alguna cosa que
m’obliga, aquell puntet d’orgull, d’autoexigència, de superació, d’assumir el
repte, que se’m fa irresistible: el propi fet de no saber sobre que escriure
m’obliga a fer-ho de forma indefugible. Ara me’n adono que probablement aquest
tret de personalitat és també el responsable de què avui no sàpiga de què
escriure. Probablement, no em sento motivat perquè ara mateix no tinc reptes al
davant lo suficientment engrescadors o difícils. També podria ser frustració.
Ningú és prou Superman, al menys al món que jo conec, ni té els superpoders necessaris
per a superar amb èxit aclaparador tots els reptes entomats. Ara que hi penso,
doncs sí, resulta que de fracassos en vaig prou ben servit. Es diu que el
nostre cervell ens protegeix amagant els fracassos ben fons de tal manera que
recordem només els èxits. Doncs bé, crec que tinc una tara, jo diria que
acostumo a oblidar molt més els èxits que els fracassos. Es probable que aquest
fet generi insatisfacció, però de ben segur és profilàctic i evita caure en
l’arrogància i el narcisisme.
Ara ho veig, aquest desequilibri entre la
interiorització de l’èxit i el fracàs pot generar frustració que només és pot
vèncer amb nous reptes, com més difícils millor. Doncs caldrà buscar-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada