Durant el darrers anys els nefròlegs hem
transmès que el trasplantament renal de donant viu es la millor opció de
tractament per als pacients que necessiten de tractament renal substitutiu. Des
de inicis de 2000 fins a 2013-14 es va produir un creixement exponencial en el
nombre d’aquest tipus de trasplantament a Catalunya, com podeu observar a la
figura, línia fosca (Informe Activitat Donació i Transplantaments OCATT, 2017).
Si us hi fixeu, observareu que la corba
s’inverteix en el darrers 3 anys i hi ha una clara tendència a la baixa.
Les causes no les coneixem, però s’han
formulat algunes hipòtesi. La que té més adeptes sosté que aquesta baixada és
conseqüència de l’èxit de la donació de cadàver, que ha experimentat un
creixement espectacular durant aquest mateix període, gràcies a la consolidació
dels programes de donació en asistòlia controlada. Per entendre’ns, això
vindria a dir que, com que hi ha tantes opcions de rebre un trasplantament de
cadàver, es podria esperar una mica abans de plantejar la donació de viu. En la
meva modesta opinió, aquesta no és la causa, encara que pot ser una bona
excusa. Els que ens dediquem a això sabem que davant d’un pacient que ha
d’iniciar tractament renal substitutiu la primera opció que se li planteja és
avaluar la possibilitat de trasplantament de donant viu, més encara si es té
compte la baixa probabilitat de trasplantament pre-diàlisi des de que a
Catalunya es va implementar el nou model d’assignació d’òrgans per a pacients
en llista d’espera de trasplantament renal. Només recordar que, malgrat el
creixement d’activitat, el temps d’espera no s’ha reduït de forma significativa
i que, malauradament, encara hi ha pacients que moren en llista d’espera. Per
tant, si us plau, no donem aquest tipus de missatge, no fos cas que algú s’ho
cregui.
Aquest fenomen no és exclusiu de
Catalunya, també s’ha observat als Estats Units. Ells també s’han fet aquesta
pregunta i l’han abordat amb mètode científic. En una publicació recent http://jasn.asnjournals.org/content/early/2018/03/07/ASN.2017111160.abstract
liderada pel Dr John Gill es comprova com, de la mateixa manera que passa a
Catalunya, la majoria de donants renals vius són dones (un 44% més que els
homes) i curiosament, i aquí la part interessant del treball, mentre que les
dones continuen donant de la mateixa manera, el homes ho han reduït en un 25%,
de tal manera que el gap de donació entre dones i homes s’ha eixamplat. Les causes continuen sent desconegudes, els
autors proposen que hi ha una certa relació amb el salari, però al menys el
problema es va acotant.
A casa nostra, més enllà de suposicions,
també caldria començar a aplicar el mètode científic per a analitzar les causes
de la caiguda de la donació de viu i intuir estratègies que ajudin a invertir la tendència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada