Els ronyons fan la seva funció a través
d’unes petites estructures que s’anomenen nefrones. Cadascú de nosaltres neix
amb un nombre concret de nefrones (al voltant d’un milió per ronyó). La funció
del ronyó és la suma de la funció individual de cada una d’aquestes nefrones.
El risc de malaltia renal crònica depèn de
2 factors principals. El primer és el nombre de nefrones que tenim de partida.
A menys nefrones més risc d’hipertensió i malaltia renal crònica. El segon és el
que ens pugui passar durant la nostra vida. Per exemple, si esdevenim obesos
aquestes nefrones han de treballar més, creixen de mida, es danyen i “moren”.
Com que el ronyó no en pot fabricar de noves, les que queden han de treballar
més i “moren” abans, amb la qual cosa es manté un cercle viciós que acaba amb
la pèrdua progressiva de la funció dels ronyons. El mateix concepte val per a
les malalties que provoquen una pèrdua aguda de nefrones com les
glomerulonefritis o qualsevol altre tipus de fracàs renal agut. Aquesta teoria
plantejada pel Dr Brenner continua vigent des de fa ja més de 40 anys i ha
estat la base conceptual del tractament renoprotector amb medicaments que
disminueixen el que cada nefrona treballa per separat o el que és el mateix, el
filtrat individual de cada una d’elles a través de la reducció de la
hipertensió intraglomerular.
Aquesta teoria ha estat també aplicada per
explicar la pèrdua de la funció renal que es produeix amb l’envelliment. Fins
ara es deia que a partir dels 40 anys de forma invariable es van perdent
nefrones de forma progressiva i que, per tant, les nefrones romanents haurien
de augmentar la seva funció. En un treball recent investigadors de la Clínica
Mayo estudien el nombre de nefrones i el filtrat glomerular individual de cada
una d’elles en 1388 donants de ronyó ( http://www.nejm.org/doi/full/10.1056/NEJMoa1614329
). Els autors troben que, efectivament la funció global del ronyó i el nombre
de nefrones disminueixen amb l’edat, però de forma inesperada, el funcionament
de cada una d’elles per separat no varia fins als 70 anys. En canvi sí que fan
augmentar la seva funció (o single nephron glomerular filtration rate) factors
com ara la obesitat o l’antecedent familiar de malaltia renal crònica.
Aquest estudi encaixa perfectament amb una
recent publicació d’investigadors de la UNOS sobre 123526 donants de ronyó ( http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/ajt.14678/full
) i el risc d’insuficiència renal. D’aquests donants, 218 (0.2%) acaben amb
pèrdua de la funció del ronyó al cap de 11 anys de la nefrectomia. Els factors
associats amb aquesta insuficiència renal són la obesitat, tenir menys funció
renal al moment de la nefrectomia (filtrat glomerular) o consanguinitat de
primer grau (pares, germans). En canvi, contràriament al que es creia fins ara,
els donants de raça blanca joves tenen menys risc de pèrdua de la funció renal
que els de més edat.
Aquests 2 estudis ens donen eines molt
interessants per a millorar els nostres protocols d’acceptació de candidats a
la donació renal de viu i la informació que s’ofereix als candidats. En els
darrers anys hi ha una tendència a reduir l’exigència en el valor de filtrat
glomerular per als donants de més edat i, en base a aquestes dades, caldria
anar amb compte. La mesura del filtrat glomerular en persones sanes es
relaciona bé amb el nombre de nefrones ja que, en persones sanes al menys fins
als 70 anys, la funció individual de cada nefrona no augmenta. En els cas dels
joves, cal informar molt bé del risc que suposa la obesitat i l’aparició de
diabetis, i per tant cal fer èmfasi amb l’estil de vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada