Metges i Jubilació

Els metges som gent prou curiosa. D’entre els molts exemples en que es podria sustentar aquest adjectiu, n’hi ha un que em resulta especialment fascinant: la resistència a la jubilació. Efectivament, la majoria dels metges volen continuar treballant més enllà de l’edat de jubilació.

Aquest fet es pot llegir de moltes maneres. Per començar, pot ser simplement que el metge manté la vocació de servei, li agrada la seva feina i creu que encara pot fer-la amb eficàcia. És una possibilitat que resulta paradoxal amb la situació de “burnout” que pateixen molts metges i que tan preocupa als Col·legis professionals. Hom pensaria que si el metge està cremat, en oferir-li la possibilitat de jubilar-se, l’agafaria sense dubtar. Per tant, semblaria que es tracta d’un fet evolutiu, de tal manera que els metges van trobant-se més a gust a la feina conforme es va apropant la seva jubilació. Interessant, però com interpretar-ho?

Ja fa anys que el metge va deixar de ser un professional autònom. Ara és un assalariat i, en molts casos, dintre d’un sistema de funcionaris jerarquitzat com pugui ser l’exercit. La retribució no depèn dels mèrits ni de la productivitat sinó de l’edat. A més el sistema permet desigualtats salarials enormes entre el metges del sistema amb el mateix nivell de competència, només per la diferència d’edat, i ja no diguem si a sobre de ser jove ets interí perquè l’administració de torn no s’ha dignat en convocar-te la plaça en 10 anys!  Però una vegada dintre, ja pots optar a progressar en la carrera professional, assumir càrrecs de gestió i acadèmics amb la qual cosa la percepció canvia completament. Aquest és un sistema “anacrònic” que afavoreix que el metge jove que comença amb molta il·lusió es cremi però que a la vegada tracta extremadament bé al sènior. Però, malauradament per a què el jove progressi, en molts casos el sènior ha de marxar.

Com que ja em faig gran he pogut assistir ja a uns quants homenatges a metges de trajectòria brillant que es jubilen “forçosament”.  Durant els darrers anys el to dels actes ha anat derivant de l’àmbit professional cap al sentimental. Fins i tot jo, que tinc fama de “fred”, no he pogut contenir la llagrimeta. No voldria ser dolent, però no puc deixar de preguntar-me si té a veure o no amb les ganes que hi ha de jubilar el personatge. Tant de bo tornem als homenatges professionals. Seria un símptoma de progrés.