Gregarisme

Quan era petit tenia un malson que es repetia tot sovint. Consistia en experimentar la sensació, i el que resultava encara pitjor, la visualització de la pèrdua de peces dentàries. Aquella imatge no era un simple reflex de mirall, sinó com vista des de fora: com si jo em vegés a mi mateix sense dents a través dels ulls d’una altra persona. És probable que aquest tipus de somni traduís una preocupació per la imatge, en el sentit més ampli, que el altres  tenien de mi.  Efectivament, els de la meva generació vam rebre una educació on fer-te passar vergonya al davant de tots els teus companys de classe era, probablement, el càstig més temut. El resultat és una tendència cap a la introspecció i la manca d’explicitació de la opinió pròpia davant els altres, sobretot quan aquesta és discordant amb la majoritària. El pastís es rematava amb la cirereta de la resignació cristiana i, vet aquí, ja tenim el prototip de gregari del present.  Aquest gregarisme hi és per tot arreu, en tots els àmbits de la nostra societat i ens afecta en la nostra vida personal i professional.

En el àmbit de la ciència aquest gregarisme explica part dels mals que patim. Els de la nostra generació som la màxima expressió: vam confondre el respecte amb el gregarisme. El resultat és que hem passat de ser “massa joves”  a “massa grans” sense estat entremig. La ciència és just el contrari, la riquesa està en la discrepància raonada des del coneixement. Com hem discrepat poc hem contribuït poc (o per sota de les nostres possibilitats) al progrés. Hem acabat sent més conservadors que els nostres mestres. Adonar-se’n pot resultar dolorós, però és fonamental per a, des de les nostres posicions actuals, contribuir a canviar-ho. No passa res, hi ha formes de teràpia. Per exemple, els que ens agrada el futbol, podem manifestar la nostra discrepància i alliberar la nostra frustració sent de L’Espanyol. Creeu-me, és “mano de Santo”.

Deslocalització

La poliquistosi renal és la causa hereditària més freqüent de malaltia renal crònica. És una malaltia molt concentrada en famílies. La probabilitat de transmissió del defecte genètic als fills és del 50%, però com aquest defecte té característiques dominants, sempre que es transmet acaba provocant la malaltia. En altres paraules, la meitat dels fills de pacients amb poliquistosi tindran la malaltia.

És una malaltia que sol provocar la insuficiència renal a la edat adulta i on el trasplantament renal dona molt bons resultats. Per a fer-se una idea de la seva importància ens podem remetre a les dades del darrer Registre de Malalts Renal de Catalunya 2015: dels 10.171 pacients que hi havia en tractament renal substitutiu a Catalunya, 1.058 eren pacients amb aquesta malaltia. És a dir, 1 de cada 10.

És una malaltia que, al menys fins ara, no tenia tractament. Els nefròlegs donem consells per evitar algunes de les complicacions habituals i tractem els símptomes. I com que és una malaltia que avança lentament, els pacients i els nefròlegs ens arribem a conèixer bé. Doncs bé, ara hi ha un tractament que, encara que no cura, alenteix la pèrdua de la funció renal. Imaginem un pacient que hagués de començar tractament renal substitutiu als 50 anys. Si amb el tractament això s’enrederís 10 anys, o 5 o 2, estaria justificat donar el tractament?

Sembla que la resposta és que sí a la major part de sistemes sanitaris del món occidental. Menys a Catalunya, on encara els pacients no tenen accés al tractament. L’altre dia un pacient comentava que estava en procés de canviar el domicili fora de Catalunya per tal de poder accedir al tractament. Igual ara resulta que això de la deslocalització ja no és exclusiu de les empreses i són els pacients els que també s’ha de deslocalitzar. Per l’amor de Déu!

El trasplantament renal i els oblidats

Aquesta setmana  s’han fet públics els resultats 2017 d’activitat de trasplantament renal a Catalunya i a Espanya. Any rere any anem superant les xifres d’activitat. Concretament a l’Hospital de Bellvitge en realitzat 177 trasplantament renals, el que ens situa con el centre de més activitat de tota Catalunya i el segon de l’Estat.

Sens dubte es tracta d’un model d’èxit i les causes van des de l’enorme solidaritat de la nostra societat fins a un model organitzatiu cohesionat i complementari, sense oblidar la necessària dotació pressupostària per a poder-ho fer possible. Despesa que en cas del trasplantament renal és inversió, doncs el trasplantament implica un gran estalvi econòmic envers altres tècniques de substitució de la funció renal. És un model d’èxit que cal mantenir i protegir d’amenaces, que les hi ha. Potser en parlaré un altre dia.

Però de la mateixa manera que cada any ens felicitem públicament per aquestes dades de trasplantament, ens oblidem del pacients que es troben en diàlisi. Per a ser precisos, no de tots. És ben cert que ens referim als pacient que es troben en llista de trasplantament i ens preocupen. Però, i aquells pacients que per desgràcia no es poden trasplantar i tenen que fer diàlisi la resta de la seva vida? Malauradament són molts: dels pacients en diàlisi 8 de cada 10 no es poden trasplantar, no perquè no hi hagi donants, sinó perquè el seu estat de salut no ho permet. Situació frustrant que consumeix molts recursos sanitaris i que desgasta enormement els pacients i les seves famílies. Fins i tot, ens molts casos la seva expectativa de vida és pitjor que la de molts càncers i no em parlem, són la part oblidada. No exagero. I com a exemple un botó: mentre des de l’any 1992 ja portem 2 maratons de TV3 sobre trasplantaments, encara és l’hora de que em fem una sobre malaltia renal crònica. Els nefròlegs ens ho hauríem de fer mirar.