dissabte, 24 de març del 2018

¿Volvería a escoger Nefrología?

Dentro de pocos días un grupo de médicos con la graduación reciente y preguntándose, todavía, cómo pudieron fallar aquellas preguntas del MIR que sabían sí o sí, van a tener que escoger especialidad médica; vamos que la mayoría va a encasillarse profesionalmente de por vida. Igual si algún día nos atrevemos a modificar el sistema MIR introduciendo la troncalidad, la elección no resulta tan dramática. En mi opinión, ya tardamos. Pero eso es otra historia.

Me acuerdo de cuando me tocó escoger a mi. No estaba especialmente ansioso, tenía claro que quería una médica, Nefrología a ser posible y … bingo. Aunque intento recordar las razones que en ese momento me llevaron a esa elección, sólo recuerdo que me gustaba especialmente la complejidad de la fisiología renal. No tenía ni idea de qué me esperaba ni a qué se dedican principalmente los nefrólogos. Por esa razón hace un tiempo escribí un comentario sobre las razones para elegir Nefrología, para intentar ayudar en su elección a los médicos jóvenes ( https://nefrociencia.blogspot.com.es/2016/03/razones-para-que-un-mir-elija-nefrologia.html ) .

La pregunta del millón es si volvería a escoger Nefrología. Antes de contestar debo decir que la Nefrología actual es muy distinta a la de 1990. Tras su elección, el futuro residente de Nefrología va a encontrar unos equipos formados principalmente por jóvenes nefrólogos que han tomado el relevo de aquella generación “impenetrable” con la que nos encontramos los de mi generación. Ya nefrólogos, no pudimos entrar a formar parte de los equipos hasta bien tarde, aunque eso nos permitió una capacitación extra en investigación no contemplada en nuestro sistema MIR. Siempre digo que los nefrólogos de mi generación nunca hemos sido profesionalmente “jóvenes”: hemos pasado directamente de “adolescentes” a “seniors”.  El nuevo residente de Nefrología va a encontrar unos adjuntos más cercanos en edad y en valores, en fase de crecimiento profesional. Y eso, en mi opinión, es una enorme oportunidad para el residente.

La razón de ser de la Nefrología es la enfermedad renal, principalmente su diagnóstico y tratamiento. Mientras los nefrólogos nos dedicamos a la enfermedad cardiovascular en población general o a sobrediagnosticar enfermedad renal crónica en el anciano, resulta que la incidencia de enfermedad renal crónica terminal no deja de crecer y asumimos sin rubor que desconocemos su etiología en un 40% de los casos. Hemos renunciado por comodidad a patologías y procedimientos propios de la especialidad, como el fracaso renal agudo o la biopsia renal. Ya comenté hace un tiempo que la Nefrología debía redefinirse ( https://nefrociencia.blogspot.com.es/2015/11/la-nefrologia-debe-redefinirse.html) y dotarse de los recursos adecuados para afrontar el futuro. Nuestras sociedades científicas son las plataformas que tenemos para impulsar estos cambios. Los de mi generación de repente estamos en las direcciones de los Servicios, tenemos el diagnóstico y queremos introducir cambios significativos en la orientación de la especialidad. Necesitamos de residentes que, de la mano de los actuales nefrólogos, asuman el reto y nos ayuden a cambiar el rumbo. 

La respuesta es sí, a pesar de todo, sólo por llegar al punto dónde nos encontramos, volvería a escoger Nefrología.


diumenge, 18 de març del 2018

Introspecció

És fotut quan no saps sobre que escriure. T’asseus com cada cap de setmana a la terrassa, mirant el mar, la tassa del cafè a taula, l’agradable sol del matí enlluernant-te, connectat a Spotify i amb el gosset, que ja té una edat, estirat al teu costat. I res, no trobes res que et motivi, que desperti aquell clic que fa brollar del cervell tota una cascada de sentiments i de coses a dir, que al moment es convertiran en paraules teclejades a l’ordinador.

Aquesta setmana podria fer una excepció i passar d’escriure. Podria tancar la tapa del portàtil i anar-me’n al gimnàs, segur que encara arribaria a la classe de spinning, una bona suada sense maldecaps em resulta temptadora ara mateix. Però hi ha alguna cosa que m’obliga, aquell puntet d’orgull, d’autoexigència, de superació, d’assumir el repte, que se’m fa irresistible: el propi fet de no saber sobre que escriure m’obliga a fer-ho de forma indefugible. Ara me’n adono que probablement aquest tret de personalitat és també el responsable de què avui no sàpiga de què escriure. Probablement, no em sento motivat perquè ara mateix no tinc reptes al davant lo suficientment engrescadors o difícils. També podria ser frustració. Ningú és prou Superman, al menys al món que jo conec, ni té els superpoders necessaris per a superar amb èxit aclaparador tots els reptes entomats. Ara que hi penso, doncs sí, resulta que de fracassos en vaig prou ben servit. Es diu que el nostre cervell ens protegeix amagant els fracassos ben fons de tal manera que recordem només els èxits. Doncs bé, crec que tinc una tara, jo diria que acostumo a oblidar molt més els èxits que els fracassos. Es probable que aquest fet generi insatisfacció, però de ben segur és profilàctic i evita caure en l’arrogància i el narcisisme.

Ara ho veig, aquest desequilibri entre la interiorització de l’èxit i el fracàs pot generar frustració que només és pot vèncer amb nous reptes, com més difícils millor. Doncs caldrà buscar-los.


dissabte, 10 de març del 2018

Sense dones no hi ha trasplantament de viu

Durant el darrers anys els nefròlegs hem transmès que el trasplantament renal de donant viu es la millor opció de tractament per als pacients que necessiten de tractament renal substitutiu. Des de inicis de 2000 fins a 2013-14 es va produir un creixement exponencial en el nombre d’aquest tipus de trasplantament a Catalunya, com podeu observar a la figura, línia fosca (Informe Activitat Donació i Transplantaments OCATT, 2017).  Si us hi fixeu, observareu que la corba s’inverteix en el darrers 3 anys i hi ha una clara tendència a la baixa.


Les causes no les coneixem, però s’han formulat algunes hipòtesi. La que té més adeptes sosté que aquesta baixada és conseqüència de l’èxit de la donació de cadàver, que ha experimentat un creixement espectacular durant aquest mateix període, gràcies a la consolidació dels programes de donació en asistòlia controlada. Per entendre’ns, això vindria a dir que, com que hi ha tantes opcions de rebre un trasplantament de cadàver, es podria esperar una mica abans de plantejar la donació de viu. En la meva modesta opinió, aquesta no és la causa, encara que pot ser una bona excusa. Els que ens dediquem a això sabem que davant d’un pacient que ha d’iniciar tractament renal substitutiu la primera opció que se li planteja és avaluar la possibilitat de trasplantament de donant viu, més encara si es té compte la baixa probabilitat de trasplantament pre-diàlisi des de que a Catalunya es va implementar el nou model d’assignació d’òrgans per a pacients en llista d’espera de trasplantament renal. Només recordar que, malgrat el creixement d’activitat, el temps d’espera no s’ha reduït de forma significativa i que, malauradament, encara hi ha pacients que moren en llista d’espera. Per tant, si us plau, no donem aquest tipus de missatge, no fos cas que algú s’ho cregui.

Aquest fenomen no és exclusiu de Catalunya, també s’ha observat als Estats Units. Ells també s’han fet aquesta pregunta i l’han abordat amb mètode científic. En una publicació recent http://jasn.asnjournals.org/content/early/2018/03/07/ASN.2017111160.abstract liderada pel Dr John Gill es comprova com, de la mateixa manera que passa a Catalunya, la majoria de donants renals vius són dones (un 44% més que els homes) i curiosament, i aquí la part interessant del treball, mentre que les dones continuen donant de la mateixa manera, el homes ho han reduït en un 25%, de tal manera que el gap de donació entre dones i homes s’ha eixamplat.  Les causes continuen sent desconegudes, els autors proposen que hi ha una certa relació amb el salari, però al menys el problema es va acotant.


A casa nostra, més enllà de suposicions, també caldria començar a aplicar el mètode científic per a analitzar les causes de la caiguda de la donació de viu i intuir estratègies que ajudin a invertir la tendència.  

dissabte, 3 de març del 2018

Dones i Nefrologia

El proper dijous, 8 de març es celebra el dia mundial del ronyó. Aquest any el lema és “Dona i Salut Renal”.  Com que la malaltia renal crònica afecta més a l’home (encara que sembla que això està canviant), es tracta d’emfatitzar que la malaltia renal també la pateixen les dones, que hi ha malalties que afecten principalment dones com ara el Lupus i que suposa per a la dona amb malaltia renal l’embaràs o com la malaltia renal pot afectar la fertilitat.  Tot això ho trobareu a excel·lents comentaris editorials com els publicats a Clinical Kidney Journal i que són de lliure accés. https://academic.oup.com/ckj/article/11/1/7/4794876

El dia 8 de març és també el Dia International de la Dona Treballadora i, a Espanya, hi ha convocada una vaga feminista per a reivindicar la igualtat de gènere i denunciar la bretxa salarial i la cronificació de l'atur que pateixen les dones. Es vol demostrar que “sense les dones el món s’atura”. No puc estar més d’acord. De tota manera, crec que també és mala sort que el dia que tenim dedicat a tot el món a parlar de com la malaltia renal afecta a la dona, a Catalunya la notícia serà la vaga feminista. El Servei de Nefrologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol organitza a Badalona una Jornada sobre la Dona i Malaltia Renal Crònica http://germanstriashospital.cat/diamundialronyo . Em sembla una excel·lent iniciativa que compta amb el suport de la Societat Catalana de Nefrologia.

Ahir mateix una col·lega tuitava una foto feta a una reunió de trasplantament on els 6 experts convidats eren homes https://twitter.com/AManonelles/status/969550239072964610 i es preguntava si algun dia les dones podrien progressar professionalment igual de ràpid que els homes. Crec que la reflexió és molt adient, doncs és un fet que a les posicions de lideratge la proporció de dones és molt inferior a la esperada. Però, quins són els principals motius? Per exemple, la majoria de nous nefròlegs són dones. Els equips de Nefrologia han passat de ser majoritàriament masculins a tenir una proporció en molts casos superior al 50% de dones. En la meva experiència com a Nefròleg no he vist mai una diferència salarial de gènere i, en canvi si que la hi ha entre interins i estatutaris, com comentava la setmana passada (i no sembla que això importi massa als sindicats). Per tant no és un problema d’accés a la feina ni de salari. Una vegada dins de la organització tothom té les mateixes oportunitats. Puc posar com a exemple els ajuts a projectes de recerca per a metges joves de l’Hospital de Bellvitge: dels 12 concedits en els darrers anys, tots ho han estat a dones.

En la meva opinió la causa no és dintre de l’Hospital sinó fora, en els rols socials i familiars. Ja he comentat altres vegades que el període crític de desenvolupament professional en Medicina és entre els 30 i 40 anys. Per a la dona metge que vol tenir fils, aquesta dècada sol ser el moment escollit. Per tant, la dona en el moment més decisiu de la seva carrera professional juga amb inferioritat de condicions. Hi ha també fets antropològics més enllà de l’agressivitat, que també hi juguen paper, al menys a mi m’ho sembla. Les dones integren millor el món de les emocions i el racional, mentre que els homes poden comportar-se racionalment o en determinades circumstàncies guiats per emocions. Un cert quixotisme de vegades no va malament.

Els trets antropològics i els rols socials no es canvien amb quotes. A mi em sembla que només ho podem fer a través de la educació.